Primera fase superada. He recuperat el meu braç, però més encara: un cert estat de benestar que es sustenta en la relaxació del cos i, sobre tot, de la ment. Una aturada obligada que ja vaig intuir que arribava en un bon moment m’ha permès recuperar cert optimisme (el permès en uns temps com els que corren). Diu la Cinta, gran fisio i bona conversadora, que aquests són només petits avisos que ens envia el nostre cos per alertar-nos del que, en el fons, moltes vegades ja sabem: que volem còrrer massa, que volem arribar a tot, que no ens aturem prou, que no relaxem…
Oido el aviso!. I tots els bons consells dels que m’han fet costat aquests dies. El primer, Rojas Marcos. Reelegir “La fuerza del optimismo” m’ha donat algunes claus. Les altres les he trobat en la persona més optimista que conec i que, per sort, la tinc sempre a prop. El bon humor dels nens, ja sense la tensió de les activitats qüotidianes, ha estat una altra bona medicina.
I després de l’optimisme, la relativitat. M’encanta com ho explicava Albert Einstein: “Quan una parella d’enamorats seuen junts en la gespa durant una hora, els sembla un minut. Però que seguin en un forn calent durant un minut… els semblarà més d’una hora. Això és la relativitat”.
Ara els dies són molts llargs. Però sé que és relatiu, perquè continuen sent de 24 hores, crec. Els ressò de la feina arriba llunyà. Però sé que és relatiu perquè els que continuen allà continuen enfrontant-se als problemes (relatius) del dia a dia. El meu braç ha recuperat la seva mobilitat. Però sé que és relatiu. Ha recuperat una certa mobilitat respecte a la que tenia abans, però 30 graus em separen de la total.
Deia George Bernard Shaw que “Les persones que funcionen en aquest món són les que en llevar-se al matí busquen les circumstàncies que volen, i si no les troben, les inventen…”. En això estic, buscant i inventant cada matí.
La música d’en Joanet m’ajuda!
suspirs 