Optimisme i relativitat

Primera fase superada. He recuperat el meu braç, però més encara: un cert estat de benestar que es sustenta en la relaxació del cos i, sobre tot, de la ment. Una aturada obligada que ja vaig intuir que arribava en un bon moment m’ha permès recuperar cert optimisme (el permès en uns temps com els que corren). Diu la Cinta, gran fisio i bona conversadora, que aquests són només petits avisos que ens envia el nostre cos per alertar-nos del que, en el fons, moltes vegades ja sabem: que volem còrrer massa, que volem arribar a tot, que no ens aturem prou, que no relaxem…

Oido el aviso!. I tots els bons consells dels que m’han fet costat aquests dies. El primer, Rojas Marcos. Reelegir  “La fuerza del optimismo” m’ha donat algunes claus. Les altres les he trobat en la persona més optimista que conec i que, per sort, la tinc sempre a prop. El bon humor dels nens, ja sense la tensió de les activitats qüotidianes, ha estat una altra bona medicina.

I després de l’optimisme, la relativitat. M’encanta com ho explicava Albert Einstein: “Quan una parella d’enamorats seuen junts en la gespa durant una hora, els sembla un minut. Però que seguin en un forn calent durant un minut… els semblarà més d’una hora. Això és la  relativitat”.
Ara els dies són molts llargs. Però sé que és relatiu, perquè continuen sent de 24 hores, crec. Els ressò de la feina arriba llunyà. Però sé que és relatiu perquè els que continuen allà continuen enfrontant-se als problemes (relatius) del dia a dia. El meu braç ha recuperat la seva mobilitat. Però sé que és relatiu. Ha recuperat una certa mobilitat respecte a la que tenia abans, però 30 graus em separen de la total.

Deia George Bernard Shaw que “Les persones que funcionen en aquest món són les que en llevar-se al matí busquen les circumstàncies que volen, i si no les troben, les inventen…”. En això estic, buscant i inventant cada matí.
La música d’en Joanet m’ajuda!

Accelerar abans de desaccelerar

Don’t stop me now. Queen

acelerarAixí estic des de fa una setmana. En plena cursa contra un temps que sé que és breu i preludi d’una desacceleració obligada que em mantindrà en boxes durant un temps. L’agenda diària, i més la dels caps de setmana, no em deixa ni un respir i, sobre la marxa, i en moviment, vaig fent plans a curt, mig i llarg termini. Així són les acceleracions prèvies a les aturades.

Descongelaran la meva espatlla dreta per congelar-me a mi durant un temps. Només espero ser un èsser adaptable a les glaciacions. Espero que el fred em faci més forta, més segura, menys confiada, més justa, més pacient… I sobre tot espero aprendre a escoltar més les meves intuicions… com aquela que fa temps em van revelar que algú m’estava negant la meva capacitat de fer i,  qual història de realisme màgic, ho ha  aconseguit bloquejant el meu braç!…

Per sort, encara tinc moments de llum i no crec que tot sigui negatiu. Aleshores agraeixo  a qui em va voler aturar aquesta oportunitat d’aturar-me!

Let her go

Diuen que les coses no són mai com comencen si no com acaben. Però, a vegades, començar bé, fa difícil acabar millor.

Avui el meu primer suspir (després de suspirar per un nou dia i per uns quants petons de bon dia) ha estat aquesta cançó: les seves bones vibracions m’han durat tot el dia.

I per això ara, a punt de passar pàgina i tancar els ulls, no he trobat millor manera d’acabar que suspirar de nou tornant al començament.
I en sentir-la de nou, fins i tot el final ha estat millor que l’inici.

Dime que tienes toda la vida

Fa uns dies que 20 anys se’m fan curts.
Fa uns dies… o són ja 20 anys? que la vida se m’ha fet fàcil, i sobretot més il·lusionant i  menys avorrida…

i només fa vint anys!

Gràcies S. I encara em preguntes que com pot ser?
(recordes aquesta cançó?)


…”Ábreme bien de puertas y ventanas. Que corra el aire, que entre tu luz, que pinten algo los colores, que a este azul se le suba el rojo, que hoy nos vamos a poner moraos. Y hablando de ponerse, vete poníendo cómodo, que estás en tu casa. Yo, por mi parte, lo he dejado todo dispuesto para que no te mudes nunca más.

Puedes dejar tus cosas aquí, entre los años que te busqué (sin saberlo) y los que te pienso seguir encontrando. Los primeros están llenos de errores, los segundos, teñidos de ganas de no equivocarme otra vez.
…Dime que tienes toda la vida, y voy pidiendo presupuestos.
Dime que intentaremos toda una vida e iré encofrando mis nunca más”.

Fragment de  “Dime que tienes toda la vida” de Risto Mejide

Al rebuf!

Wings. Macklemore

joan2Fa dotze anys ja ens va fer còrrer i improvisar, quan va decidir nèixer tres setmanes abans d’hora. Des de llavors anem al seu remolc, o al seu rebuf, com diu el seu pare.

Durant 12 anys hem aprés a entendre’l, encara que, a vegades, ell pensa que no l’entenem. Hem aprés amb què i amb què no es poden fer bromes. Hem aprés a interpretar els seus silencis, i a vegades les seves llàgrimes. Hem aprés com d’exigent és ser una persona exigent amb tot, amb tots i amb un mateix. Hem aprés a ser tant coherents i tant justos com ell ens demana que ho siguem.

I ara, dotze anys després, és impossible imaginar-se el nostre dia a dia sense ell. Sense la seva mirada penetrant, les seves abraçades, tant fortes, que arriben a fer mal, però que tant m’agraden, sense el seu somriure tímid escapant-se per la comisura dels llavis…

Va decidir ser un “tauro”, tot avançant-se en nèixer, perquè fins i tot en això, ell havia decidit el que havia de passar…

I avui, 12 anys després, hem tornat a còrrer i a improvisar per ell, i tots hem alterat els nostres horaris per poder celebrar junts el seu anniversari, sense que ell hagués d’alterar el seus…però ell és i serà el nostre Joanet!
El mateix que s’ha creat una llista de música que ha titulat “Motivació”, de la qual avui he recuperat aquest tema per felicitar-lo!

Però no li digueu res. M’ha dit que no vol que parli d’ell (malgrat ell sap que ho faré igualment).
Felicitats tete!

Senzill

No havia previst marxar tant de temps. I ara que veig que ja en fa un mes, ho trobo fins i tot imperdonable…
Però a vegades la realitat em supera, he de prendre tantes decissions… he de patir tant per no saber si m’ equivoco o si faig mal als altres i a mi mateixa… que tot el temps és poc per pensar… per no fer res… per deixar la ment en blanc, els moments que no la tinc ocupada i preocupada…
Només calia esperar el moment adequat, sentir que s’apropava i deixar-se portar per la providència que sempre em torna a fer suspirar… Aquest suspir ha arribat avui amb la música de l’Albert, que ja em va robar el cor fa 24 anys (encara que mai li vaig dir)…

Si, Albert, “tot és tant sezill si t’ho mires bé,  tot és tant planer… tot és senzill, tot és relatiu, aproximat, provisional… senzill… si no ho compliquem… ”
però m’ha calgut trobar-te de nou i sentir-t’ho dir per recordar-ho…

Classificant

Ho hey. The Lumineers

clasificarClassificar és sempre una de les coses més difícils.
A la feina diem que quan una classificació no funciona, el que no funciona realment no és només la classificació en sí, sinó allò que classifica.
Però a vegades, malgrat les seves imprecissions, necessitem classificar. A vegades ho fem per ordenar, a vegades per aclarir-nos o simplement per explicar-nos més clarament.
Classificar sempre implica simplificar, deixar de banda matissos i generalitzar dins del conjunt general i per tant, sempre incorpora un marge d’error i d’imprecissió,  encara que el que pretengui la classificació sigui tot el contrari.

Malgrat tot, avui he establert una nova classificació:  crec que hi ha dos tipus de persones, entre les que ens envolten. Un grup està format per totes aquelles que trobo a  faltar ja moments abans que hagin marxat. L’altre el formen tota la resta.

I malgrat el sentiment de trobar a faltar a algú pugui arribar a ser paralitzant i ens pugui generar sentiments de fustració, de pérdua o de sol·litud,  mai em penediré de sentir-me envoltada per persones d’aquest primer grup. A algunes, (torno a classificar) les trobo a faltar sempre, per poc temps que s’allunyin, altres les enyoro a dies i altres quan les meves situacions qüotidianes m’enfronten a la seva falta… i aleshores m’agradaria tenir-les al costat per que explicar-lis el que m’amoïna, per demanar-lis un consell, per fer-lis una abraçada, per cantar junts una cançó o simplement per fer-nos companyia…

Desitjos de dies desitjats

Iwill be. Leona Lewis

1287832557781_f

Sempre a prop del meu Llibre dels desitjos, avui que el sol m’escalfa a través de la finestra, que sona I will be de Leona Lewis, i que s’acosten dies tranquils per fer no res… obro una de les seves pàgines per fer meus els desitjos a l’atzar…

… Detenir el calendari
…Fer la migdiada acompanyada
…I avui, especialment, saber posar tirites al caràcter de  “mi chico

Dolçors

Hi ha setmanes amargues que només s’obliden amb moltes altres de dolces que espero que arribin ben aviat.
I mentre el temps no passa i m’allunyo d’aquesta darrera, la dolçor m’ha arribat, com moltes altres vegades, disfressada de poesia feta música, en una tarda d’acudits innocents, de notes excel·lents i de princeses divertides i alegres: la Gisela i l’Èlia.

Esclavituds

Reencontrar. El Sueño de Morfeo

sense movilUn bon dia, fa cosa de 18 anys, més o menys, vaig decidir allunyar de mi qualsevol rellotge de pulsera. En un atac d’independentisme temporal vaig pensar que no podia ser tant esclava del temps com ho era aleshores i aquell rellotge abraçant el meu canell com si d’unes esposes policials es tractés, era la prova més evident d’aquella esclavitud.
Som esclaus del nostre temps, això ho he aprés amb temps, amb o sense rellotge a la mà. Però per a mi aquell gest va ser tot un alliberament.

Avui, un altre bon dia a la meva vida, m’he espantat d’una altra esclavitud. Durant uns 20 minuts el meu mòvil ha desaparegut. Estant com estava en un espai amb més de 2.000 persones i sent un 80% d’elles joves entre 16 i 18 anys les meves esperances de recuperar-ho, no ho us negaré, han estat nul·les des del segon posterior a adonar-me’n de la pérdua.

He refet les meves darreres passes amb la falsa esperança de trobar-lo abans que ningú se n’adonés de la seva presència, del seu abandonament… Les passes aleshores, més esperançades, necessitava tenir-les, m’han dut al punt d’informació i allà m’han fet omplir un formulari, d’aquells que saps que només tranquilitzaran la teva conciència de que has fet tot el que podies per recuperar-ho…

Per sort algú ha notat el meu neguit (gràcies Joan Carles) i amb esperances més clares ha trucat al meu mòvil. El tinc, Encar, el tinc, vine!!!! Ella era jove, molt jove, una de les del 80% que m’envoltaven en qui tant poc jo confiava. Anava acompanyada per una amiga… ens ha costat trobar-nos enmig de tanta gent. Però allà estava, somrient, amb el meu mòvil a les mans. No m’ha donat temps a amagar les meves llàgrimes ni el meu neguit de feia uns minuts i m’he abraçat a ella. Suposo que trigarà uns dies en oblidar la meva abraçada, l’abraçada d’una desconeguda a qui semblava que havia salvat la vida…

Ja recuperat m’he sentit esclava d’ell de nou. Tant esclava com em vaig sentir fa uns anys d’aquell rellotge de mà. Però ara no serà tant fàcil alliberar-me d’ell… porto tota la tarda pensant com fer-ho…

I mentre llegia articles, sons com aquest m’acompanyaven en una tarda molt desitjada….