Navegant per aigües tranquiles

M’agraden els dies que  l’ordinador no és la meva eina de treball i em deixo seduir per ell i sense voluntat ni resistència em deixo portar allà on les ones de la gran xarxa em volen portar, per atzar o per destí.
Perquè quan això passa, passen més coses, i moltes bones, agradables, inspiradores… El meu navegar lent per aigües tranquiles m’ha fet descobrir pensaments, persones i projectes…

roses


La imatge. 
A pocs dies de Sant Jordi, els carrers del meu voltant s’han vestit de gala, de la nit al dia, amb un vermelló esplendorós que no deixa ningú indiferent. Després de les meves passejades matinals, res com tornar a casa i trobar-me amb aquesta benvinguda tant primaveral.

 

ken_robinsonLa reflexió. Me la brindàven ahir mateix amics de la xarxa que compartien aquest article sobre l’educació: http://justificaturespuesta.com/10-frases-que-hacen-de-ken-robinson-el-mejor-docente-del-mundo/. Quanta raó! i qué poc llegeixen i escolten els que decideixen sobre aquest tema, quin poc coneixement del medi en el que es mouen, quina poca responsabilitat en el seu deure i quanta mediocritat i manca de visió de futur i progrés en la seva feina. Si Wert and company parlessin una tarda tranquilament amb persones com Ken Robinson, potser les coses tindrien un altre color…

DOMINICAL 604  ILUSTRACIONES DEL LIBRO DE PAULA BONETEl llibre. Navego per aigües tranquiles de poca profunditat, en les que em puc submergir i tornar a la superfície només en segons, i trobo un tresor desconegut per mi. És diu Paula Bonet, és il·lustradora i els seus dibuixos m’han atrapat. El seu magnetisme, la seva força, la seva poesia… “Llorar mares y que se te queden dentro. Así se titula el relato que acompaña a esta ilustración en el libro. “El verdadero dolor –añade Bonet a pie de dibujo– es una ballena demasiado grande para poder ser arponeada”. Així que decideixo buscar el seu llibre els propers dies: ‘Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End’ (Lunwerg). http://www.paulabonet.com/the-end/

La música. Fa dies que m’acompanya i m’agrada que ho faci:

Anuncis

Orígens

Costa tornar a la vida real després d’un dies en el paradís, però poc a poc tots anem trobant de nou els nostres ritmes, els nostres tempos i els nostres espais. I amb la “normalitat” han tornat els pensaments profunds del Joanet, un dels més reacis a tornar ja a la vida anterior.
“Si el nostre orígen és sempre una cèl·lula, on es va quedar aquesta primera?”, pregunta, agafant-me com sempre distreta o ocupada.
“Vull dir que quina part del nostre cos és la primera que es va formar, i per tant el nostre orígen?”.
No m’ho penso gaire, estic distreta i ocupada,  i li dic : “el cervell, clar”. “Com ho saps, mama?”. Pillada. No ho sé, però volia pensar que és el cervell i ara no sé ben bé perquè. Potser he pensat que la primera cèl·lula ha de ser una de molt intel·ligent per a partir d’ella sola poder crear tot un èsser. Però ben mirat, i ara que he tingut un temps per pensar-m’ho, crec que la primera hauria d’estar al nostre cor, pel principi mateix de la vida (intel·ligent o no).

“Be, no ho sé Joanet, ara em fas dubtar” (encara que conec a molts que la seva primera cèl·lula es va quedar en parts pocs nobles…)
“Veus mama? això sí que seria una bona investigació: poder saber en quina part del nostre cos es va quedar la nostra primera cèl·lula!”.
No sé si saber-ho ens seria útil, però hi ha tantes recerques inútils pagades per institucions públiques de gran prestigi, que aquesta no m’ho sembla tant. Potser seria un fet que es podria heretar, que podríem posar en els nostres currículums o que podríem fer servir fins i tot per lligar…

Gràcies Joanet per fer-me pensar en coses en les que jo mai pensaria si no fos per tu!

Fugida endavant

Porto dies suspirant molt. Tant, que a vegades tant d’aire m’ofega. Em passa sovint. Per sort barrejo suspirs d’alegria amb els tristos, els d’esperança amb els de desesperació, els d’il·lusió amb els decepcionants… Sé el que m’amoïna i amb el temps he trobat el meu sistema per sortir el més il·lesa possible d’aquests moments.

El sistema combina dues tècniques. La primera és la tècnica de l’esborrador. Bàsicament consisteix en esborrar de la meva ment allò que em neguiteja. Així de fàcil. Pinto de blanc aquell moment, aquell mal gest, aquelles paraules que m’han dolgut, aquella notícia que no m’ha agradat. Blanc i net com si res no hagués passat. Amb aquesta tècnica aconsegueixo apaivagar en primera instància als jinets vengadors i destructius del meu caràcter (que el tinc). I com que el temps ho cura tot… així li guanyo temps al meu neguit, a la meva tristor, a la meva contrarietat.

La segona tècnica (la primera no és efectiva per sí sola i només serveix de preparació per a la segona) l’he anomenat  tècnica de la fugida endavant, que consisteix en posar entre parèntesi el blanc de l’esborrador i alimentar  la meva ment amb  sentiments i pensaments d’aquells que em reconforten. Rellegir Neruda és bàsic en aquesta tècnica, com ho és escoltar bona música o llegir diàlegs com aquest:

“…
– Que pasa?
– Nada.- contestó él rodeándola con los brazos.
– Has suspirado.
– Me gustaría haber avanzado más de lo que lo he hecho.
Ella se acurrucó a su lado.
– Conozco ese sentimiento. Pero, ¿no avanzamos a trompicones? Durante mucho tiempo no ocurre nada y, de repente, experimentamos una sorpresa, tenemos un encuentro, tomamos una decisión, y ya no somos los mismos de antes”
Mentiras de verano. Bernhard Schlink

pd. Felicitats Vinyet. Un gran treball aquest video.

Optimisme i relativitat

Primera fase superada. He recuperat el meu braç, però més encara: un cert estat de benestar que es sustenta en la relaxació del cos i, sobre tot, de la ment. Una aturada obligada que ja vaig intuir que arribava en un bon moment m’ha permès recuperar cert optimisme (el permès en uns temps com els que corren). Diu la Cinta, gran fisio i bona conversadora, que aquests són només petits avisos que ens envia el nostre cos per alertar-nos del que, en el fons, moltes vegades ja sabem: que volem còrrer massa, que volem arribar a tot, que no ens aturem prou, que no relaxem…

Oido el aviso!. I tots els bons consells dels que m’han fet costat aquests dies. El primer, Rojas Marcos. Reelegir  “La fuerza del optimismo” m’ha donat algunes claus. Les altres les he trobat en la persona més optimista que conec i que, per sort, la tinc sempre a prop. El bon humor dels nens, ja sense la tensió de les activitats qüotidianes, ha estat una altra bona medicina.

I després de l’optimisme, la relativitat. M’encanta com ho explicava Albert Einstein: “Quan una parella d’enamorats seuen junts en la gespa durant una hora, els sembla un minut. Però que seguin en un forn calent durant un minut… els semblarà més d’una hora. Això és la  relativitat”.
Ara els dies són molts llargs. Però sé que és relatiu, perquè continuen sent de 24 hores, crec. Els ressò de la feina arriba llunyà. Però sé que és relatiu perquè els que continuen allà continuen enfrontant-se als problemes (relatius) del dia a dia. El meu braç ha recuperat la seva mobilitat. Però sé que és relatiu. Ha recuperat una certa mobilitat respecte a la que tenia abans, però 30 graus em separen de la total.

Deia George Bernard Shaw que “Les persones que funcionen en aquest món són les que en llevar-se al matí busquen les circumstàncies que volen, i si no les troben, les inventen…”. En això estic, buscant i inventant cada matí.
La música d’en Joanet m’ajuda!

Accelerar abans de desaccelerar

Don’t stop me now. Queen

acelerarAixí estic des de fa una setmana. En plena cursa contra un temps que sé que és breu i preludi d’una desacceleració obligada que em mantindrà en boxes durant un temps. L’agenda diària, i més la dels caps de setmana, no em deixa ni un respir i, sobre la marxa, i en moviment, vaig fent plans a curt, mig i llarg termini. Així són les acceleracions prèvies a les aturades.

Descongelaran la meva espatlla dreta per congelar-me a mi durant un temps. Només espero ser un èsser adaptable a les glaciacions. Espero que el fred em faci més forta, més segura, menys confiada, més justa, més pacient… I sobre tot espero aprendre a escoltar més les meves intuicions… com aquela que fa temps em van revelar que algú m’estava negant la meva capacitat de fer i,  qual història de realisme màgic, ho ha  aconseguit bloquejant el meu braç!…

Per sort, encara tinc moments de llum i no crec que tot sigui negatiu. Aleshores agraeixo  a qui em va voler aturar aquesta oportunitat d’aturar-me!

Classificant

Ho hey. The Lumineers

clasificarClassificar és sempre una de les coses més difícils.
A la feina diem que quan una classificació no funciona, el que no funciona realment no és només la classificació en sí, sinó allò que classifica.
Però a vegades, malgrat les seves imprecissions, necessitem classificar. A vegades ho fem per ordenar, a vegades per aclarir-nos o simplement per explicar-nos més clarament.
Classificar sempre implica simplificar, deixar de banda matissos i generalitzar dins del conjunt general i per tant, sempre incorpora un marge d’error i d’imprecissió,  encara que el que pretengui la classificació sigui tot el contrari.

Malgrat tot, avui he establert una nova classificació:  crec que hi ha dos tipus de persones, entre les que ens envolten. Un grup està format per totes aquelles que trobo a  faltar ja moments abans que hagin marxat. L’altre el formen tota la resta.

I malgrat el sentiment de trobar a faltar a algú pugui arribar a ser paralitzant i ens pugui generar sentiments de fustració, de pérdua o de sol·litud,  mai em penediré de sentir-me envoltada per persones d’aquest primer grup. A algunes, (torno a classificar) les trobo a faltar sempre, per poc temps que s’allunyin, altres les enyoro a dies i altres quan les meves situacions qüotidianes m’enfronten a la seva falta… i aleshores m’agradaria tenir-les al costat per que explicar-lis el que m’amoïna, per demanar-lis un consell, per fer-lis una abraçada, per cantar junts una cançó o simplement per fer-nos companyia…

Esclavituds

Reencontrar. El Sueño de Morfeo

sense movilUn bon dia, fa cosa de 18 anys, més o menys, vaig decidir allunyar de mi qualsevol rellotge de pulsera. En un atac d’independentisme temporal vaig pensar que no podia ser tant esclava del temps com ho era aleshores i aquell rellotge abraçant el meu canell com si d’unes esposes policials es tractés, era la prova més evident d’aquella esclavitud.
Som esclaus del nostre temps, això ho he aprés amb temps, amb o sense rellotge a la mà. Però per a mi aquell gest va ser tot un alliberament.

Avui, un altre bon dia a la meva vida, m’he espantat d’una altra esclavitud. Durant uns 20 minuts el meu mòvil ha desaparegut. Estant com estava en un espai amb més de 2.000 persones i sent un 80% d’elles joves entre 16 i 18 anys les meves esperances de recuperar-ho, no ho us negaré, han estat nul·les des del segon posterior a adonar-me’n de la pérdua.

He refet les meves darreres passes amb la falsa esperança de trobar-lo abans que ningú se n’adonés de la seva presència, del seu abandonament… Les passes aleshores, més esperançades, necessitava tenir-les, m’han dut al punt d’informació i allà m’han fet omplir un formulari, d’aquells que saps que només tranquilitzaran la teva conciència de que has fet tot el que podies per recuperar-ho…

Per sort algú ha notat el meu neguit (gràcies Joan Carles) i amb esperances més clares ha trucat al meu mòvil. El tinc, Encar, el tinc, vine!!!! Ella era jove, molt jove, una de les del 80% que m’envoltaven en qui tant poc jo confiava. Anava acompanyada per una amiga… ens ha costat trobar-nos enmig de tanta gent. Però allà estava, somrient, amb el meu mòvil a les mans. No m’ha donat temps a amagar les meves llàgrimes ni el meu neguit de feia uns minuts i m’he abraçat a ella. Suposo que trigarà uns dies en oblidar la meva abraçada, l’abraçada d’una desconeguda a qui semblava que havia salvat la vida…

Ja recuperat m’he sentit esclava d’ell de nou. Tant esclava com em vaig sentir fa uns anys d’aquell rellotge de mà. Però ara no serà tant fàcil alliberar-me d’ell… porto tota la tarda pensant com fer-ho…

I mentre llegia articles, sons com aquest m’acompanyaven en una tarda molt desitjada….

Retalls

Feel this moment. Pitbull and Cristina Aguilera

retalls de llunaAvui la princesa s’ha sentit feliç amb un munt de retalls de roba pels seus dissenys. Retalls, part d’una realitat retallada, que prendran vida de nou a les seves mans.
També jo m’he sentit feliç amb retalls avui. El primer aquesta cançó feta de retalls. El segón, aquest retall de “Los enamoramientos” de Javier Marías:

“No desean que se termine nada de lo hay, de lo que tienen, por odioso y gravoso que sea; van pasando de día en día con la esperanza de que el siguiente estará ahí también, uno idéntico al otro o muy semejantes, si hoy he existido porqué no mañana, y mañana conduce a pasado y pasado al otro. Así vamos viviendo todos, los contentos y los descontentos, los afortunados y los infelices, y si por nosotros fuera continuaríamos hasta el fin de los  tiempos”.

L’únic que avui no s’ha retallat ha estat la lluna ( la de l’Ann)!!!!! Ella estava sencera!
I això em recomforta!

Sorprendre’ns

El Victor m’explica que està estudiant el cervell, el sistema nerviós i els sentits i des que m’ho va dir abans d’ahir, tot el que em sorprén, que sento o m’expliquen té a veure amb el nostre cervell i els nostres sentits.

L’Albert compartia aquesta reflexió d’en Stephen Richards:
“Tens dues veus, una que només pots sentir tu, una altra amb que parles i altres et poden sentir. No tinguis en compte el que dius amb els llavis, el que importa és el que diu la teva veu interior, perquè és la que més escoltes cada dia”.

I aquesta tarda un documental a la tele (oàsi del zapping) explicava que un 90% del que percebim ho fem a través de la memòria i només un 10% a través dels sentits. És a dir, que la realitat és una construció de la nostra memòria, de les nostres experiències anteriors. Així que, malgrat no ens agradi, vivim sempre en el passat, perquè fins i tot el que ens arriba a través dels sentits va passar en realitat uns milions de microsegons abans de que nosaltres en fossim conscients…

Així que, anant sempre tard com anem, més ens valdrà la pena agafar-nos el viatge amb calma i intentant que el 10 % del que sentim sigui cada vegada més que el 90% del que recordem… potser així aconseguim soprendre’ns d’alguna cosa ara que ja poques coses tenen la capacitat de sorprendre’ns!