Tornant

Necessitava aquest temps…

El necessitava encara que només fos per tornar en un dia com avui, mesos després… per tornar més serena, més clara, més fresca, amb més ganes i més suspirs acumulats, que espero que vagin fluint sense presa però cadencialment, com ho fa la meva respiració…
És el que té el temps: es fa present fins i tot quan no el sents passar…
I un dia com avui decideixes que ja ha acabat el temps que necessitaves.
Potser va ser el passeig d’ahir per Girona o potser mirar per un moment la vida passar a 250 quilòmetres per hora o potser és que he tornat a rellegir el meu estimat Murakami, que  ja no em cal mirar els astres per saber que aquesta vegada Venus em depara una bona època… o al menys així ho espero!

 

Al rebuf!

Wings. Macklemore

joan2Fa dotze anys ja ens va fer còrrer i improvisar, quan va decidir nèixer tres setmanes abans d’hora. Des de llavors anem al seu remolc, o al seu rebuf, com diu el seu pare.

Durant 12 anys hem aprés a entendre’l, encara que, a vegades, ell pensa que no l’entenem. Hem aprés amb què i amb què no es poden fer bromes. Hem aprés a interpretar els seus silencis, i a vegades les seves llàgrimes. Hem aprés com d’exigent és ser una persona exigent amb tot, amb tots i amb un mateix. Hem aprés a ser tant coherents i tant justos com ell ens demana que ho siguem.

I ara, dotze anys després, és impossible imaginar-se el nostre dia a dia sense ell. Sense la seva mirada penetrant, les seves abraçades, tant fortes, que arriben a fer mal, però que tant m’agraden, sense el seu somriure tímid escapant-se per la comisura dels llavis…

Va decidir ser un “tauro”, tot avançant-se en nèixer, perquè fins i tot en això, ell havia decidit el que havia de passar…

I avui, 12 anys després, hem tornat a còrrer i a improvisar per ell, i tots hem alterat els nostres horaris per poder celebrar junts el seu anniversari, sense que ell hagués d’alterar el seus…però ell és i serà el nostre Joanet!
El mateix que s’ha creat una llista de música que ha titulat “Motivació”, de la qual avui he recuperat aquest tema per felicitar-lo!

Però no li digueu res. M’ha dit que no vol que parli d’ell (malgrat ell sap que ho faré igualment).
Felicitats tete!

Perduda

No em busqueu! He marxat! Ben lluny… perquè el dilluns sigui tant llunyà que ja no el vegi ni en l’horitzó….
I si arriba (ho farà) que tingui aquest color i aquest ritme, si us plau!

Parèntesi

Twist in my sobriety. Tanita Tikaram

mepasaaveces 43M’encanten els parèntesis. Quan escric recorro a ells sovint, perquè les idees no sempre es poden expressar d’una manera simple. Els parèntesis són el refugi de les meves consideracions, de les meves reflexions i dels meus matisos, al marge del guió principal.

També lluny de l’escriptura m’agraden els parèntesis que marca el temps, i que m’allunyen del guió quotidià i que jo omplo d’idees, reflexions i puntualitzacions més complexes.
Crec que ni jo ni els meus escrits podríem viure hores d’ara sense aquests parèntesis…
Demà s’acaba un d’aquests…llàstima!… m’havia acostumat a la seva cadència i encara em quedaven tantes coses per puntualitzar, per precissar, per decidir… que crec que hauré d’obrir un altre ben aviat (.-) ).

I la memòria m’ha portat al temps d’un altre parèntesi, aquest de fa ja uns quants anys, quan aquesta música omplia les meves nits, encara amb molts somnis per somiar i amb molts parèntesis per tancar…

Preguntes veritables

Y ahora tu. Malú

Em pregunta la princesa: “qué és més, mama, un amor o un amor verdadero?”.
Perquè m’ho posa sempre tan difícil? Perquè m’agafa sempre tant desprevinguda?.
En el fons li agraeixo, perquè així sempre em té alerta, sempre a l’espera de la pregunta que requerirà, per part meva, un sobreesforç en rapidesa de resposta i en sinceritat i adaptabilitat a les seves necessitats d’informació.
“L’amor, per ser amor, només pot ser verdader, princesa”, li dic. “si no és verdader, és una altra cosa, mai amor”.
Ara dubto d’haver estat prou clara, però ella que és confiada de mena, almenys amb la seva mare, m’ha fet cara de satisfeta amb la resposta. I aleshores he recordat aquest tema i en arribar a casa l’hem escoltat plegades, i avui que les dues teníem el dia romanticón hem fet un dels duetos memorables que faran història, si més no, en la nostra memòria…

Columpi

The Blower’s daughter. Demian Rice

Tot quadra. Només és qüestió de tenir paciència i d’estar ben alerta per no perdre’s cap connexió.
A principi de setmana tenia una sensació semblant a la que sento quan pujo a aquesta atracció. Sabia que tras una arrencada lenta i suau, després d’assegurar-me que estic preparada i concienciada del que m’espera en breu, vindria la sensació de mareig i de no controlar la velocitat que empeny el meu cos, una força centrífuga que no deixa marge per pensar, ni per observar la realitat amb detall, sense possibilitat d’aturar-se i només amb la llibertat de cridar per alliberar tensions però sense cap garantia de que els crits millorin la situació.
Però mira per on, precissament aquesta setmana el J. em regala, sense saber-ho, aquesta imatge que m’ha encantat i el S. em regala, (I can’t take my eyes of you, too) aquesta cançó.
I tot plegat ha fet que poc a poc la setmana (curta de per si) s’hagi fet més liviana, més tranquil·la, amb acceleracions controlades… i aleshores el passeig en columpi ha estat, per primera vegada, un centrifugat agradable!

Has mirat els estels?

Hoy. Delafe y las flores azules

Ai Joanet! quant et trobo a faltar!. Sobretot ara que les tardes són llargues… lentes… Ens cansem de la tele i de sobte ens adonem que ens falta la teva música… i els teus germans busquen amics  o es refugien en els deures, avorrits de no poder barallar-se amb tu…
Ens van dir diumenge que dilluns a la nit, dimarts a més trigar, ja no us recordarieu de nosaltres…
Però jo aquí a casa no deixo de pensar en què estaràs fent, si estaràs cansat, penso en la teva al·lèrgia i estornuts, si t’haurà agradat el menjar i si ja has fet molts amics…

I inevitablement recordo que, sent jo com tu vaig sortir de casa per primera vegada durant quinze dies i amb la meitat de les comoditats i atencions que tu tens. Dormia al terra en una tenda o fent vivac, banyant-me al riu on rentava la roba, feia i utilitzava letrines o preparava el menjar per a tot el campament amb un foc que gairebé mai s’apagava… Recordo les bones amistats que vaig fer, les coses que vaig descobrir, les que vaig aprendre…

…entre elles que podia viure sense els pares i que malgrat això, me’ls estimava molt.
Fins i tot alguna nit, mirant els estels, m’hauria agradat que la mare o el pare vinguessin a la tenda i em fessin el petó de bona nit i que després tornessin a marxar…
Has mirat els estels algún dia, Joanet?