Continuar

Take me to the place where one reveals life’s mystery…


No us ha passat mai de reconèixer llocs on mai abans havieu estat? Per a mi és un dels misteris de la nostra ment. Però, curiosament, aquest vull que continuï sent un misteri per a mí. No vull explicacions físiques ni químiques, i molt menys metafísiques que m’impedeixin pensar que en realitat sí que he estat en tots aquests llocs, malgrat no hagi estat en aquesta vida, o sí, però des d’un altra consciència oposada a la que ara em fa reflexionar sobre tot això.

I no vull explicacions alienes i sensates, perquè m’agraden més les meves, pròpies i sense cap fonament científic. De fet, a mida que passen els anys, i ara estic a punt de passar un altre… les meves són les que més m’agraden… I així, continuo gaudint de la sensació que provoca sentir que estàs per primera vegada en un lloc que ja havies estat, de conèixer per primera vegada a algú que ja havíes conegut o fins i tot de sentir per primera vegada una cançó i sorprendre’t tatarejant-la…

Aquest ha estat un dels darrers pensaments del 2015 i de sobte s’ha convertit en un dels meus desitjos per al 2016:
continuar gaudint de les sensacions de “primera vegada” que no ho són,
continuar sentint  papallones a l’estòmac que es desperten i aletegen quan menys m’ho espero,
continuar sent pacient quan m’impaciento i caminar ràpid encara que no tingui pressa ni m’esperi ningú,
continuar sentint-me sola només quan ho necessito
continuar provocant bon humor i emborratxar-me del que m’envolta.

Ah! i passar-me per aquest blog més sovint. Però això a més de desig és un propòsit!
Feliç 2016!!!!!!!

 

Anuncis

MÉS “DE LO MISMO”

No. No he deixat de suspirar. Potser fins i tot he suspirat més que mai des del passat abril… I potser per això no he trobat el moment per suspirar aquí… M’ha agradat tornar avui i rellegir algunes entrades de fa un any quan encara el 2014 era només un nou any, un any per viure, per omplir de records, d’alegries i decepcions, un any per compartir, per dir adeu a molts i per donar la benvinguda a altres.

Tot s’ha fet més gran al meu voltant durant aquest any: els nens, el meu amor per ells, els seus problemes i preocupacions, les meves ganes de no equivocar-me i fer-los només el costat just i necessari.

Han crescut les meves ganes de cuidar i estar amb les persones que em donen pau, que m’ensenyen a viure l’ara i l’aquí formant part del meu dia a dia, que m’han deixat explicar-lis els meus contratemps, els meus dubtes i les meves pors…(les meves girls!, l’Ann, la Rosa P.). I de cuidar i estar per aquells que no m’han fallat quan els he necessitat i fent-me riure i regalant-me música m’han fet oblidar el que m’amoinava… (mi JCB, mi JB). 

També han crescut les meves responsabilitats professionals, els reptes personals i l’exigència per millorar el que m’envolta, per fer una mica més feliços els que m’envolten i em fan costat i per crèixer junts aprenent cada dia.. Ha crescut la meva intuició i la meva voluntat de fer-li cada dia una mica més de cas…encara que de tant en tant s’equivoqui…

I he crescut jo, i amb mi, el sentiment de que res de tot això hauria estat possible sense el suport incondicional, cec i irracional del S., sense el seu optimisme, la seva serenitat, paciència, el seu saber comfortar sense dir res o dient-lo tot…sense el seu humor i la seva passió, que tant m’encomana.

Que que li demano al nou any???? MÁS DE LO MISMO!!!!!!! MOLT, MOLT DE LO MISMO…

No el trobaré a faltar

No el trobaré a faltar… Com tots, aquest any ha tingut els seus bons moments i ara recordar-los m’agrada. Però no el trobaré a faltar.
M’ha allunyat de gent que m’estimava molt i m’ha obligat a fer-me més dura, més pacient i menys rencorosa. Però no el trobaré a faltar.
M’ha portat  persones que ara sento molt properes i m’ha ensenyat a ser més constant i decidida i a prendre decisions valentes però doloroses. Però no el trobaré a faltar.
M’ha ensenyat a gaudir amb el que tinc i a veure que no és poc en els temps que corren i a valorar el temps per fer coses i el temps per no fer res. Però no el trobaré a faltar.
M’ha regalat música i bons llibres, teatre i algun que altre concert. M’ha deixat compartir l’alegria i la il·lusió dels petits i formar així part del seu camí. Però no el trobaré a faltar.
I ara recordo les poques però intenses tardes de sofà i manteta, Venècia i les nits d’estiu, les cançons amb la princesa o la pell de gallina veient-la ballar un tango, els nervis en els partits dels nois, les converses sinceres amb “les Girls” o els neguits i les històries impossibles dels dinars amb “les Bruixes”, o les bones estones amb els “BB”, la companyia de JC i la tendresa infinita de l’Ann. I sobretot aquella escalfor natural que només et pot donar el qui més estima…

I malgrat tot… el 2013 va obrint la porta per marxar. I no el trobaré a faltar. Em deixa tot el que vull a prop meu i el consol dels records de tot allò que s’ha emportat!

Dime que tienes toda la vida

Fa uns dies que 20 anys se’m fan curts.
Fa uns dies… o són ja 20 anys? que la vida se m’ha fet fàcil, i sobretot més il·lusionant i  menys avorrida…

i només fa vint anys!

Gràcies S. I encara em preguntes que com pot ser?
(recordes aquesta cançó?)


…”Ábreme bien de puertas y ventanas. Que corra el aire, que entre tu luz, que pinten algo los colores, que a este azul se le suba el rojo, que hoy nos vamos a poner moraos. Y hablando de ponerse, vete poníendo cómodo, que estás en tu casa. Yo, por mi parte, lo he dejado todo dispuesto para que no te mudes nunca más.

Puedes dejar tus cosas aquí, entre los años que te busqué (sin saberlo) y los que te pienso seguir encontrando. Los primeros están llenos de errores, los segundos, teñidos de ganas de no equivocarme otra vez.
…Dime que tienes toda la vida, y voy pidiendo presupuestos.
Dime que intentaremos toda una vida e iré encofrando mis nunca más”.

Fragment de  “Dime que tienes toda la vida” de Risto Mejide

Senzill

No havia previst marxar tant de temps. I ara que veig que ja en fa un mes, ho trobo fins i tot imperdonable…
Però a vegades la realitat em supera, he de prendre tantes decissions… he de patir tant per no saber si m’ equivoco o si faig mal als altres i a mi mateixa… que tot el temps és poc per pensar… per no fer res… per deixar la ment en blanc, els moments que no la tinc ocupada i preocupada…
Només calia esperar el moment adequat, sentir que s’apropava i deixar-se portar per la providència que sempre em torna a fer suspirar… Aquest suspir ha arribat avui amb la música de l’Albert, que ja em va robar el cor fa 24 anys (encara que mai li vaig dir)…

Si, Albert, “tot és tant sezill si t’ho mires bé,  tot és tant planer… tot és senzill, tot és relatiu, aproximat, provisional… senzill… si no ho compliquem… ”
però m’ha calgut trobar-te de nou i sentir-t’ho dir per recordar-ho…

Desitjos de dies desitjats

Iwill be. Leona Lewis

1287832557781_f

Sempre a prop del meu Llibre dels desitjos, avui que el sol m’escalfa a través de la finestra, que sona I will be de Leona Lewis, i que s’acosten dies tranquils per fer no res… obro una de les seves pàgines per fer meus els desitjos a l’atzar…

… Detenir el calendari
…Fer la migdiada acompanyada
…I avui, especialment, saber posar tirites al caràcter de  “mi chico

Dolçors

Hi ha setmanes amargues que només s’obliden amb moltes altres de dolces que espero que arribin ben aviat.
I mentre el temps no passa i m’allunyo d’aquesta darrera, la dolçor m’ha arribat, com moltes altres vegades, disfressada de poesia feta música, en una tarda d’acudits innocents, de notes excel·lents i de princeses divertides i alegres: la Gisela i l’Èlia.

Tardes

Stay. Rihanna

xocolataTardes de març, fosques i mullades.
Tardes de paraigues trencats i de peus empapats.
Tardes de vent i corredisses.
Tardes de xocolata desfeta per berenar i per espantar la tristor.
Tardes per cantar amb la prinsesa, per escriure en els nostres diaris i per aclari-lir que “Bienaventurado el hijo de Yavhé” no és el mateix que ” Benaurat el fill de Clau”, que és un dels significats del seu nom en hebreu. L’altre és Llum i ella és la llum de colors de les meves tardes de març, fosques i mullades.

Avui no!

Someone like you. Van Morrison

hoy noHi ha dies que sembla que tot estigui disposat perque et prenguin el pèl.
Hi ha dies així, d’això n’estic segura, no us vull prendre el pèl. Avui ha estat un d’aquests dies.

Però que ni Ferran Adrià, amb les seves teories sobre la innovació i el talent, vestides d’oportunisme i d’hipocresia (si necessita a una empresa com Telefònica per tirar endavant el seu projecte, no em sembla gens creatiu, ni solidari, com ell presumeix)  ni Rajoy i tots els que aplaudeixen les seves intervencions (com si el pais estigués per aplaudiments), es pensin que m’enganyen.

Avui no. Ho sento. Avui no m’heu pres el pèl. I me n’he adonat del que pretenien i del que no han aconseguit just quan ho he hagut d’explicar a casa i tot m’ha sortit de cop per la boca…

Avui només deixaria que em prengúes el pèl, per una bona causa,  algú com l’Ann i el seu bon savoir faire sempre o com el meu estimat Murakami, que ha tornat  a la meva vida, per donar-li una mica més de profunditat als meus pensaments,  i que avui m’ha sorprés amb un dels seus relats, un d’aquells  que sé que em deixarà penjada durant uns dies:

…Para Komura no era una novedad volver del trabajo y encontrarse con que su mujer había desaparecido tras dejar una nota sobre la mesa de la cocina en la que anunciaba que había ido a visitar a sus padres y que volvería unos días después. Ante esto, Komura jamás había expresado una sola queja. Se había limitado a esperar en silencio el regreso de su esposa. Y una semana o diez días más tarde, ella siempre volvía, ya de mejor humor.

Sin embargo, esta vez, cinco días después del terremoto, Komura leía en la carta que ella había dejado al irse: “No volveré nunca más”. Y explicaba de forma concisa, pero muy clara, por qué no quería seguir al lado de Komura: “El problema”, decía su mujer, “es que en ti no hay nada que me llene. Hablando claro, dentro de ti no hay nada que pueda llenarme. Eres cariñoso, amable, guapo, pero vivir contigo es como vivir con una masa de aire. Ya sé que la culpa no es sólo tuya. Seguro que encontrarás a muchas otras mujeres. No me llames. Deshazte de todas mis cosas”.

Un ovni aterriza en Kushiro. Después del Terremoto. Haruki Murakami.

La lluna

lunaLa lluna m’ha somrigut avui. M’agrada quan ho fa. Allà, a dalt, enmig d’un cel enfosquit, ella somriu. Els dies que somriu aconsegueix que jo també ho faci, encara que sigui ja a darrera hora, quan més cansada estic, quan més ganes tinc de tornar a casa, de refugiar-me en els meus santuaris (aquest és un).

-Mira Victor, la lluna ens somriu…
-Mama, que t’has pres?

És masa jove i inquiet per veure-ho, però arribarà un dia en que ell també es fixarà en quina cara fa la lluna cada nit, i també li farà gràcia el dia que somriu…

I recordant l’anecdòta de fa una estona, he recuperat de la memòria aquest curt que tant em va agradar i emocionar fa uns mesos al cinema i que avui he descobert que ha estat nominat als Òscars (encara que això, en aquest cas, és també només una anècdota)…

Bona nit, lluna.
Continua somrient….