Continuar

Take me to the place where one reveals life’s mystery…


No us ha passat mai de reconèixer llocs on mai abans havieu estat? Per a mi és un dels misteris de la nostra ment. Però, curiosament, aquest vull que continuï sent un misteri per a mí. No vull explicacions físiques ni químiques, i molt menys metafísiques que m’impedeixin pensar que en realitat sí que he estat en tots aquests llocs, malgrat no hagi estat en aquesta vida, o sí, però des d’un altra consciència oposada a la que ara em fa reflexionar sobre tot això.

I no vull explicacions alienes i sensates, perquè m’agraden més les meves, pròpies i sense cap fonament científic. De fet, a mida que passen els anys, i ara estic a punt de passar un altre… les meves són les que més m’agraden… I així, continuo gaudint de la sensació que provoca sentir que estàs per primera vegada en un lloc que ja havies estat, de conèixer per primera vegada a algú que ja havíes conegut o fins i tot de sentir per primera vegada una cançó i sorprendre’t tatarejant-la…

Aquest ha estat un dels darrers pensaments del 2015 i de sobte s’ha convertit en un dels meus desitjos per al 2016:
continuar gaudint de les sensacions de “primera vegada” que no ho són,
continuar sentint  papallones a l’estòmac que es desperten i aletegen quan menys m’ho espero,
continuar sent pacient quan m’impaciento i caminar ràpid encara que no tingui pressa ni m’esperi ningú,
continuar sentint-me sola només quan ho necessito
continuar provocant bon humor i emborratxar-me del que m’envolta.

Ah! i passar-me per aquest blog més sovint. Però això a més de desig és un propòsit!
Feliç 2016!!!!!!!

 

Anuncis

MÉS “DE LO MISMO”

No. No he deixat de suspirar. Potser fins i tot he suspirat més que mai des del passat abril… I potser per això no he trobat el moment per suspirar aquí… M’ha agradat tornar avui i rellegir algunes entrades de fa un any quan encara el 2014 era només un nou any, un any per viure, per omplir de records, d’alegries i decepcions, un any per compartir, per dir adeu a molts i per donar la benvinguda a altres.

Tot s’ha fet més gran al meu voltant durant aquest any: els nens, el meu amor per ells, els seus problemes i preocupacions, les meves ganes de no equivocar-me i fer-los només el costat just i necessari.

Han crescut les meves ganes de cuidar i estar amb les persones que em donen pau, que m’ensenyen a viure l’ara i l’aquí formant part del meu dia a dia, que m’han deixat explicar-lis els meus contratemps, els meus dubtes i les meves pors…(les meves girls!, l’Ann, la Rosa P.). I de cuidar i estar per aquells que no m’han fallat quan els he necessitat i fent-me riure i regalant-me música m’han fet oblidar el que m’amoinava… (mi JCB, mi JB). 

També han crescut les meves responsabilitats professionals, els reptes personals i l’exigència per millorar el que m’envolta, per fer una mica més feliços els que m’envolten i em fan costat i per crèixer junts aprenent cada dia.. Ha crescut la meva intuició i la meva voluntat de fer-li cada dia una mica més de cas…encara que de tant en tant s’equivoqui…

I he crescut jo, i amb mi, el sentiment de que res de tot això hauria estat possible sense el suport incondicional, cec i irracional del S., sense el seu optimisme, la seva serenitat, paciència, el seu saber comfortar sense dir res o dient-lo tot…sense el seu humor i la seva passió, que tant m’encomana.

Que que li demano al nou any???? MÁS DE LO MISMO!!!!!!! MOLT, MOLT DE LO MISMO…

Navegant per aigües tranquiles

M’agraden els dies que  l’ordinador no és la meva eina de treball i em deixo seduir per ell i sense voluntat ni resistència em deixo portar allà on les ones de la gran xarxa em volen portar, per atzar o per destí.
Perquè quan això passa, passen més coses, i moltes bones, agradables, inspiradores… El meu navegar lent per aigües tranquiles m’ha fet descobrir pensaments, persones i projectes…

roses


La imatge. 
A pocs dies de Sant Jordi, els carrers del meu voltant s’han vestit de gala, de la nit al dia, amb un vermelló esplendorós que no deixa ningú indiferent. Després de les meves passejades matinals, res com tornar a casa i trobar-me amb aquesta benvinguda tant primaveral.

 

ken_robinsonLa reflexió. Me la brindàven ahir mateix amics de la xarxa que compartien aquest article sobre l’educació: http://justificaturespuesta.com/10-frases-que-hacen-de-ken-robinson-el-mejor-docente-del-mundo/. Quanta raó! i qué poc llegeixen i escolten els que decideixen sobre aquest tema, quin poc coneixement del medi en el que es mouen, quina poca responsabilitat en el seu deure i quanta mediocritat i manca de visió de futur i progrés en la seva feina. Si Wert and company parlessin una tarda tranquilament amb persones com Ken Robinson, potser les coses tindrien un altre color…

DOMINICAL 604  ILUSTRACIONES DEL LIBRO DE PAULA BONETEl llibre. Navego per aigües tranquiles de poca profunditat, en les que em puc submergir i tornar a la superfície només en segons, i trobo un tresor desconegut per mi. És diu Paula Bonet, és il·lustradora i els seus dibuixos m’han atrapat. El seu magnetisme, la seva força, la seva poesia… “Llorar mares y que se te queden dentro. Así se titula el relato que acompaña a esta ilustración en el libro. “El verdadero dolor –añade Bonet a pie de dibujo– es una ballena demasiado grande para poder ser arponeada”. Així que decideixo buscar el seu llibre els propers dies: ‘Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End’ (Lunwerg). http://www.paulabonet.com/the-end/

La música. Fa dies que m’acompanya i m’agrada que ho faci:

Altres ritmes

Torno amb  la banda sonora dels darrers dies, d’hores pausades, migdiades soleiades i tardes llargues… El descans (merescut?) esperat i desitjat de les darreres setmanes que semblava no arribar mai, s’ha instal·lat en mi. Noto un altre ritme en el meu cor, una altra melodia en les meves pulsacions. Torno a tenir son i a dormir. Em desperto amb la sensació d’haver descansat i amb les ganes de fer coses. El passeig matinal amb els carrers buits s’ha convertit en un ritual que em costarà no continuar practicant… Això és el que tenen les parades en el camí, els parèntesis de les nostres històries qüotidianes: ens ensenyen que hi ha altres vides en la nostra, altres ritmes, altres melodies… i que sempre podrem recordar-les i desitjar-les de nou quan tornen a la rutina de sempre.
Gràcies JC per animar-me a tornar! (i per la cançó)

Orígens

Costa tornar a la vida real després d’un dies en el paradís, però poc a poc tots anem trobant de nou els nostres ritmes, els nostres tempos i els nostres espais. I amb la “normalitat” han tornat els pensaments profunds del Joanet, un dels més reacis a tornar ja a la vida anterior.
“Si el nostre orígen és sempre una cèl·lula, on es va quedar aquesta primera?”, pregunta, agafant-me com sempre distreta o ocupada.
“Vull dir que quina part del nostre cos és la primera que es va formar, i per tant el nostre orígen?”.
No m’ho penso gaire, estic distreta i ocupada,  i li dic : “el cervell, clar”. “Com ho saps, mama?”. Pillada. No ho sé, però volia pensar que és el cervell i ara no sé ben bé perquè. Potser he pensat que la primera cèl·lula ha de ser una de molt intel·ligent per a partir d’ella sola poder crear tot un èsser. Però ben mirat, i ara que he tingut un temps per pensar-m’ho, crec que la primera hauria d’estar al nostre cor, pel principi mateix de la vida (intel·ligent o no).

“Be, no ho sé Joanet, ara em fas dubtar” (encara que conec a molts que la seva primera cèl·lula es va quedar en parts pocs nobles…)
“Veus mama? això sí que seria una bona investigació: poder saber en quina part del nostre cos es va quedar la nostra primera cèl·lula!”.
No sé si saber-ho ens seria útil, però hi ha tantes recerques inútils pagades per institucions públiques de gran prestigi, que aquesta no m’ho sembla tant. Potser seria un fet que es podria heretar, que podríem posar en els nostres currículums o que podríem fer servir fins i tot per lligar…

Gràcies Joanet per fer-me pensar en coses en les que jo mai pensaria si no fos per tu!

No el trobaré a faltar

No el trobaré a faltar… Com tots, aquest any ha tingut els seus bons moments i ara recordar-los m’agrada. Però no el trobaré a faltar.
M’ha allunyat de gent que m’estimava molt i m’ha obligat a fer-me més dura, més pacient i menys rencorosa. Però no el trobaré a faltar.
M’ha portat  persones que ara sento molt properes i m’ha ensenyat a ser més constant i decidida i a prendre decisions valentes però doloroses. Però no el trobaré a faltar.
M’ha ensenyat a gaudir amb el que tinc i a veure que no és poc en els temps que corren i a valorar el temps per fer coses i el temps per no fer res. Però no el trobaré a faltar.
M’ha regalat música i bons llibres, teatre i algun que altre concert. M’ha deixat compartir l’alegria i la il·lusió dels petits i formar així part del seu camí. Però no el trobaré a faltar.
I ara recordo les poques però intenses tardes de sofà i manteta, Venècia i les nits d’estiu, les cançons amb la princesa o la pell de gallina veient-la ballar un tango, els nervis en els partits dels nois, les converses sinceres amb “les Girls” o els neguits i les històries impossibles dels dinars amb “les Bruixes”, o les bones estones amb els “BB”, la companyia de JC i la tendresa infinita de l’Ann. I sobretot aquella escalfor natural que només et pot donar el qui més estima…

I malgrat tot… el 2013 va obrint la porta per marxar. I no el trobaré a faltar. Em deixa tot el que vull a prop meu i el consol dels records de tot allò que s’ha emportat!

Fugida endavant

Porto dies suspirant molt. Tant, que a vegades tant d’aire m’ofega. Em passa sovint. Per sort barrejo suspirs d’alegria amb els tristos, els d’esperança amb els de desesperació, els d’il·lusió amb els decepcionants… Sé el que m’amoïna i amb el temps he trobat el meu sistema per sortir el més il·lesa possible d’aquests moments.

El sistema combina dues tècniques. La primera és la tècnica de l’esborrador. Bàsicament consisteix en esborrar de la meva ment allò que em neguiteja. Així de fàcil. Pinto de blanc aquell moment, aquell mal gest, aquelles paraules que m’han dolgut, aquella notícia que no m’ha agradat. Blanc i net com si res no hagués passat. Amb aquesta tècnica aconsegueixo apaivagar en primera instància als jinets vengadors i destructius del meu caràcter (que el tinc). I com que el temps ho cura tot… així li guanyo temps al meu neguit, a la meva tristor, a la meva contrarietat.

La segona tècnica (la primera no és efectiva per sí sola i només serveix de preparació per a la segona) l’he anomenat  tècnica de la fugida endavant, que consisteix en posar entre parèntesi el blanc de l’esborrador i alimentar  la meva ment amb  sentiments i pensaments d’aquells que em reconforten. Rellegir Neruda és bàsic en aquesta tècnica, com ho és escoltar bona música o llegir diàlegs com aquest:

“…
– Que pasa?
– Nada.- contestó él rodeándola con los brazos.
– Has suspirado.
– Me gustaría haber avanzado más de lo que lo he hecho.
Ella se acurrucó a su lado.
– Conozco ese sentimiento. Pero, ¿no avanzamos a trompicones? Durante mucho tiempo no ocurre nada y, de repente, experimentamos una sorpresa, tenemos un encuentro, tomamos una decisión, y ya no somos los mismos de antes”
Mentiras de verano. Bernhard Schlink

pd. Felicitats Vinyet. Un gran treball aquest video.

Romàntics

Em diuen les Bruixes que tenen fred, malgrat els amics, els vins i l’exercici… Jo fa dies que en arribar a casa deixo de sentir-lo, el fred. L’aire que respirem aquí dins està romàntic i el romanticisme sempre escalfa el cor i els ànims…

Primer va ser el Victor: “Sòc un Romàntic!” va dir-nos. Estava influit per les “Rimes i Llegendes” de Gustavo Adolfo Becquer. Unes setmanes abans ens havia anunciat també que ell era “Un il·lustrat”. Aleshores estava influit per la lectura de José Cadalso. I així van ell i la seva adolescència, mimetitzant tot el que estudia, i encomanant-nos a nosaltres la seva il·lustració i el seu romanticisme…

Després ha estat la prinsesa, que és el nostre fil musical a casa des que es desperta fins que marxa a dormir de nou. És una caixa de música i ara Violeta i els seus amics són la banda sonora d’aquest hivern. Encara que sé que per molts pot semblar més una tortura que una bendició, us asseguro que ara no tararejo altra cosa… i fins i tot em vaig sorprendre a mi mateixa emocionant-me enmig del concert amb cançons com aquesta. Deu ser aquest núvol de romanticisme que m’envolta… no trobo una altra explicació…

Tornant

Necessitava aquest temps…

El necessitava encara que només fos per tornar en un dia com avui, mesos després… per tornar més serena, més clara, més fresca, amb més ganes i més suspirs acumulats, que espero que vagin fluint sense presa però cadencialment, com ho fa la meva respiració…
És el que té el temps: es fa present fins i tot quan no el sents passar…
I un dia com avui decideixes que ja ha acabat el temps que necessitaves.
Potser va ser el passeig d’ahir per Girona o potser mirar per un moment la vida passar a 250 quilòmetres per hora o potser és que he tornat a rellegir el meu estimat Murakami, que  ja no em cal mirar els astres per saber que aquesta vegada Venus em depara una bona època… o al menys així ho espero!