Ahir tornava a casa tard, per feina.
Per la feina tornava cansada i enfadada.
De fet, darrerament les meves tornades són moltes vegades tard, cansada i enfadada… i per la feina… ara que hi penso.

I ahir, de sobte, perduda la meva vista en l’horitzó de l’asfalt de l’autopista vaig veure aquesta imatge.
Ahir la lluna em va somriure… o potser se n’estava rient de mi????
En pensar en aquesta possibilitat, aquell somriure simpàtic, còmplice i trapella de la lluna em va aliviar del cansanci i de l’enfado…

Si, si, segur que se n’està rient de mi i no m’estranya!!!!
Què deu pensar ella de les meves tribulacions, veient com veu des d’allà adalt tot el que veu…

I de qui més se m’estava rient la lluna ahir?????

Per recordar, primer cal haver oblidat.
Per apropar-se, cal venir de lluny.
Per continuar, cal haver fet una parada.
Per retornar, cal haver anat una primera vegada, i potser una segona i una tercera.
Per veure-hi clar, només cal venir de la foscor…
Per estar segur, has d’haver dubtat unes quantes vegades.
I encara hi ha qui diu que la vida és avorrida? Si és un no parar!!!!

.

Després de comprovar en la meva propia pell els efectes de l’obertura de la Porta d’Orion fa cosa de gairebe dos anys, ja no sòc la mateixa. Ara sòc capaç de passar per alt, sense més, les qüestions més profanes del dia dia, però sòc incapaç de no posar-me alerta en quant sento canvis que tenen a veure amb el meu embolcall: aquest planeta que em va acollir fa uns anys.

Per això avui en sentir que el terratrèmol de 8,8 graus que ha sacsejat Xile havia afectat l’eix de la Terra, jo mateixa m’he posat a tremolar. I malgrat que els científics asseguren que els efectes del seisme l’únic que han fet es retallar en 1,26 microsegons (milionèssimes de segons) els nostres dies i que l’eix sobre el qual s’equilibra la Terra ha corregut uns 8 centímetres aproximadament, sé que les conseqüències són encara impredicibles, com ho van ser quan hem vaig sentir arrosegada per la ventada que va entrar oberta la Porta d’Orion…
Potser per això s’accelerat el meu dolor cervical. Potser per això sento que necessito dormir més. Potser també per això el meu chico ha fet un pas endavant en adonar-se i verbalitzar que el que dona felicitat a la vida no es compra. Segons ell: són la mama, el papa, els tetes i els seus amics els que el fan sentir feliç… (adonar-te’n d’això amb 11 anys si que és una gran rotació sobre l’eix)… Potser també en canviar l’eix de rotació he canviat de pla i he pogut conèixer persones del voltant  (toc, toc…) que se m’han fet, de sobte, properes.

En fi… continuo observant… i jo, de vosaltres, també ho faria.

El 450 Àtila va prendre la decisió d’envair les Gàl·lies, amb el pretext que eren la part del dot que li corresponien del seu pretés matrimoni amb la germana de l’emperador occidental Valentinià III. L’exèrcit d’Àtila va arrasar tot el nord de la Gàl·lia, i va posar setge a Aureliani (actual Orleans). Tanmateix, al tenir coneixement que l’exèrcit romà s’acostava, va sortir a trobar l’enemic a camp obert per no veure’s atrapat contra les muralles de la ciutat. Si Àtila hagués estat victoriós, si hagués vençut els romans i els gots a Orleans, si hagués conquerit Gàl·lia i hagués traslladat  la seu del seu govern i el gruix de la seva gent des de Tisza fins al Sena, no hi ha cap raó per suposar que el curs de la història s’hagués vist radicalment alterat. Doncs el govern dels huns a la Gàl·lia només hauria estat cosa d’un any o dos; no hi hauria pogut perdurar, com no va perdurar a Hongria.
Recordava aquests dies aquest episodi de la història universal en veure certes persones i grups que actuen tal i com feien Atila i els huns. No us he trobat mai amb ells?. La seva grandesa, alló en que ningú els millora és la destrucció, per on passen no creix l’herba.. però ai… ja els hem calat… només cal esperar un temps prudencial perque es faci evident que sobre aquella nova terra conquerida amb ferides i dolor seran incapaços de crear-ne res de nou i millor del que havien destruït… Aquesta potser ha estat l’herència del temut Atila, una herència genètica que ens predisposa a la destrucció i ens allunya de la creació… protegiu-vos… i espereu…

Avui he sommiat que perdia dues dents. De sobte i sense saber com, sentia (com feia anys no em passava) que dues dents es desprenien de mi. Com aleshores. Sense dolor. Simplement decidien abandonar-me.
No ha estat un somni agradable. Recordo que no acceptava la perdua i em sentia molt trista i decebuda… amb què o amb qui no m’ha estat revelat en el somni.
Jo que sòc tant pragmàtica i que necessito les explicacions de tot per continuar, no m’he pogut estar de saber el perquè d’aquest trasbals del meu inconscient. I m’he trobat amb què els experts en interpretació de somnis expliquen que sommiar amb dents, sobre tot si aquestes cauen, és un senyal inequívoc del nostre insconscient avisant-nos de que alguna cosa ens està causant conflicte, que no estem tan còmodes com acostumem perquè sentim que no estem fent les coses bé i tenim por de quedar en evidència, i que sentim que a la vida real, la conscient, no aconseguim que els  altres escoltin la nostra opinió. En resum, que no és preocupant, perquè el que posen sobre la taula és la inseguritat que sentim en un moment determinat i la incontrolable sensació que alguna cosa canviarà sense que ho poguem evitar. Ara començo, després de l’explicació, a lligar temes… i fins i tot que només hagin estat dues les dents perdudes m’ha consolat!

Avui pensava que el millor d’anar fent-se gran és que t’enfades amb el món cada vegada menys i de manera diferent. Al menys a mi em passa. I no perquè no tinguis motius, perque aquests creixen exponencialment a la teva edat, sino perque a mida que aprens a enfrontar-te al món i les seves misèries te n’adones que en un 50% dels casos, “l’enfado” amb el món és , en realitat, amb tú mateix. A vegades per insatisfacció, altres per fustració i en la majoria per pur avorriment i rutina… Gràcies a Déu, després d’unes hores d’enfado, acabo recordant aquesta realitat i a poc a poc acabo relaxant-me i dient-me que no hi ha per tant… que si avui és “rojo con lunares blancos” pues eso i que si demà és “blanco con lunares rojos” pues también…i així el món i jo anem construint aquesta estranya relació basada en els amors i els desencontres… El que més m’agradaria quan m’enfado amb el món???? que em demanés ballar amb ell aquest vals… i deixant-nos portar, tornar a retrobar-nos….

… que tenia un blog,
…que m’agradava escriure de tant en tant,
…que a les meves tardes feia de mare,
…que els diumenges prenia el sol, si en feia i sino la fresca,
…que llegia novel·les per anar a dormir,
…que tenia pensaments bons i dolents més enllà de les estratègies de comunicació i els audiovisuals i les webs  nordamericanes,
…que tenia amics amb els que compartia caps de setmana,
…i tres amigues de l’ànima amb les que compartia la nit de dijous,
…i un equip amb qui jugava a bàsquet,
…i uns pares amb els que parlava de tot i no sempre del meu treball,

Així que ja torno a fer plans per fer el que feia abans. I he començat pel principi de la llista: escrivint en el meu blog.

Recordo que algú m’ha explicat que ha decidit invertir el seu dia de festa (gràcies Santo Tomàs) en anar a veure ametllers a Mallorca.
L’envejo, però potser només una mica. Sobre tot, aquesta lliure disposició del seu temps, que li permet transformar una necessitat o desig, a vegades subtil, com aquest, en una realitat. Un canvi de paisatge sempre ens va bé a tots i més encara si el que busquem per reemplaçar l’oficina grisa i la pluja i el fred de fora i els maldecaps i malentesos és una paleta de colors blau cel i mar i el blanc i el rosa despuntant en un bosc d’ametllers il·luminats, espero, pel sol que ara mateix m’escalfa a mi l’esquena darrera la finestra.
Avui teletreballant, per imposició del guió de la meva vida professional, m’he pogut concentrar i el millor, sense presses les idees em venien al cap i les frases gairebé s’escribien soles. Hauré de repassar-les no sigui que hagin estat només banalitats…
Torno a pensar en els ametllers mallorquins i un pensamnt a un altre aquest em porta  a tatarejar alguna cosa com això de Coldplay… Ho faig en mig de propostes, projectes i justificacions que ja no sé després d’unes hores si proposen, projecten o justifiquen res…
A. espero veure demà en els teus ulls el blau i el rosa que avui hauràs absorvit!!!!

M’havia proposat mantenir el llistó de l’optimisme molt alt al blog. Però a vegades la realitat no et deixa cumplir les promeses.
Sento a les notícies un comentari en boca d’un enviat especial a Porto Príncep. Diu
que es sorprén de la tranquilitat amb que la gent (la que ha pogut sobreviure, es clar) al carrer, sense res més que por, resignació i quatre coses arreplegades, es pren la situació, amb una tranquilitat inimaginable si el terratrèmol hagués causat el mateix mal a casa nostra. Reflexiona el periodista que possiblement això és així precissament perquè és gent acostumada a  viure en els límits de tot… de tot el dolent, entenc.

Fa temps que vaig deixar de creure en el “pare creador”, després de molts anys de fer-ho. I ara, des que vaig ser mare i tinc l’experiència de ser-ho, cada vegada hi crec menys. Un pare vol el millor per als seus fills. Aplica càstic, si, però com a mesura de correcció per comportaments no adequats. Intenta que tots els seus fills puguin menjar, que no n’hi hagi baralles entre ells i a més sempre intenta protegir-los dels mals externs. No cal doncs que us plantegi les preguntes que jo i molts de vosaltres ja ens hem fet mil i una vegades quan assistim a desgràcies com les d’Haití.

Potser algun dia, espero que llunyà, em trobaré amb el pare creador, si existeix, clar. Aleshores, m’agradaria trobar-me’l. I ja amb la vida eterna per davant, m’agradaria conversar de mare a pare i fer-li algunes preguntes, que ara, i que fins no arribi aquest moment, per mi no tenen resposta raonable.