…
“Y ahora, ahora, en este momento de mi vida, no quiero casi nada. Tan sólo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos. Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila.

También quiero, eso sí, mantener la libertad y el espíritu crítico por los que pago con gusto todo el precio que haya que pagar. Quiero toda la serenidad para sobrellevar el dolor y toda la alegría para disfrutar de lo bueno. Un instante de belleza a diario. Echar desesperadamente de menos a los que tengan que irse porque tuve la suerte de haberlos tenido a mi lado. No estar jamás de vuelta de nada. Seguir llorando cada vez que algo lo merezca, pero no quejarme de ninguna tontería. No convertirme nunca, nunca, en una mujer amargada, pase lo que pase. Y que el día en que me toque esfumarme, un puñadito de personas piensen que valió la pena que yo anduviera un rato por aquí. Sólo quiero eso. Casi nada. O todo.”

There are six BILLION people in the world
More or less
and it makes me feel quite small
But you’re the one I love the most of all

Podria dir que ells dos són els que m’han apartat d’aquest racó les darreres nits. I no mentiria.
Podria dir que a les hores de lectura l’he sumat molts minuts robats al temps i a les meves altres ocupacions pensant en el destí i l’atzar i intentant postular-me per un o l’altre. I no mentiria.
Podria confessar que sòc una calvinista empedernida i que crec més en el poder controlat del destí ja escrit que en l’atzar sense control i mai escrit. I no mentiria.
Pero mentiria si digués que moltes vegades no m’encantaria que tot fos fruit de l’atzar, de la coincidència més imprevista, que m’encantaria que la meva intuició sobre el que ha de passar no fos tant clara i no em condicionés tant el que faig o no faig i poder estar així a l’expectativa permanent del que ha de passar i no a l’expectativa del compliment de la meva previsió…
Per sort no sòc pelroja i això sembla ser, segons Cooper, un clar senyal de la meva condició humana i no divina…

Si un dia qualsevol, algú, referint-se a tu, pregunta a un tercer si estas capacitat/da per prendre decisions, fes com jo aquesta nit: riu, riu molt i pensa com de perilloses són les paraules mal emprades.
Perque si no estic capacitada per prendre decisions, vol dir que estic discapacitada per fer-ho, o potser només incapacitada? Ho estic permanentment o la meva manca de capacitat és parcial i transitòria?

Evidentment he entés la pregunta. El que volia saber qui preguntava era si estava autoritzada per prendre decisions perquè algú m’havia donat aquesta responsabilitat i no si estava capacitada per fer-ho.

Perque, a més, ja sabem tots que no sempre el que pren les decisions és el que té més capacitats per fer-ho…
però això ja forma part d’una altra reflexió, igual d’àcida que aquesta (i que espero haver suavitzat amb aquesta cançó).

Hi ha històries de superació que em superen.
Fa uns dies veia amb els nens la història d’en Soufian, el nen que volia volar. Vam quedar tots impactats.
Avui, pensant en la setmana que comença i que caldrà anar superant amb les ganes renovades de l’inici de l’any, em trobo amb aquesta de les germanes Arrieta.

I penso en allò de que els límits els posem nosaltres i que caldria, de tant en tant, no posar-nos tants  i sentir que podem amb tot o quasi tot, i així trobar noves maneres de parlar-nos, noves maneres de mirar-nos, d’imaginar-nos, de sentir-nos. No és ara el que toca?

Estimades reines magues,

com cada nit de Reis, des de fa ja molts anys, estava acabant d’enllestir la meva llista de regals.

Bé sabeu que acostuma a no ser molt llarga, perquè amb el pas del temps he aprés que cada vegada són menys les coses que em fan veritable il·lusió i que la majoria no es compren amb diners.

Bé sabeu també que acostumo a demanar-vos alguna cosa pels que tinc més a prop del cor i pels que sé que en aquests moments més ho necessiten.

Bé sabeu, a més, que amb poc em conformo per què  bona, bona, el que es diu bona,  del tot no ho sòc, (però ho intento, us ho asseguro). Ah! i amb el temps m’he adonat que la vostra màgia no és només d’una nit i que sovint els vostres regals m’han arribat durant qualsevol dia de l’any…

No. No busqueu la llista. Enguany per no donar-vos gaire feina he intentat resumir-la al màxim. Al principi m’ha semblat impossible, però de sobte he trobat la solució. Un sol desig amb el que rebre tot el que us demanava: Be OK.

Si. Vull enguany estar bé. Estar bé amb mi, i de retruc amb tots els que m’envolten. Estar bé amb la feina, amb les complicacions, amb els petits problemes i amb els grans si en vénen.

Creieu reines magues estimades que ho trobaríeu per a mi?. Crec que ha estat un dels regals més demanats i que en molts llocs comença a estar exhaurit! Però vosaltres mai m’heu fallat i no crec que ho feu avui que us he alleugerit tant la feina.

Gràcies per endavant! Bona nit!

1 de gener. Sol i mar. Mediterranejant, que diu el S.
Un horitzó blau i clar sobre el que escriure els nostres anhels pel 2012 i que anit la princesa, en el primer brindis del sopar de cap d’any, va resumir d’allò més bé: “Que continuem sent feliços!”.

Un dels avantatges de tenir un dj a casa és que no ens perdem ni una. De seguida que alguna cosa sona i ens agrada, ell la pesca al vol i ens la regala dia i nit fins que les seves notes queden impregnades en els nostres ossets auditius durant uns dies. Aquesta ha estat la darrera del 2011 i la primera del 2012. I vist l’optimisme, l’alegria i les bones intencions que desprén no està gens malament que hagi aparegut en aquests moments!.
Gràcies de nou Joan Dj!

En aquests darrers dies de l’any, les coses sempre passen més depresa. Figuradament veiem la meta i figuradament fem el darrer sprint per arribar a la meta. Uns minuts després de les campanades, dels petons i les abraçades tornaré a recordar que una nova cursa ens espera a tots i sembla ser que la d’aquest any serà d’obstacles.

Pensava des de fa dies en aquest darrer post del 2012. Quina seria la frase que em serviria per acomiadar des d’aquí l’any que s’acaba i donar la benvinguda al nou. Quina la cançó que li faria de banda sonora al 2011. L’atzar ha tornat a fer de les seves i quan ja pensava que aquest post mai existiria, la frase i la cançó han vingut aquí per sorpresa. La frase des del llibre “El jardí oblidat” de la Kate Morton, que durant aquest desembre m’ha captivat llargues i curtes estones, com fan els relats que t’atrapen i et segresten les hores i els minuts que tens lliures. En un moment de la història un dels personatges li diu a un altre:

“La vida l’organitzes amb el que tens, no amb el que et falta”.

I en llegir-la em va semblar el millor record del 2011 i el millor desig per al 2012.

La cançó, d’una de les meves veus preferides, m’ha arribat des del record (que algú, sense saber-ho, m’ha refrescat).

I la imatge… la imatge és la viva imatge de la l·lusió i de l’optimisme per viure que la princesa em trasmet amb tot el que fa i que desitjo per a tot@s aquest 2012!!!!!!

Potser perquè desitjar és l’inici de tot, fa dies que formulo molts desitjos. Alguns en veu alta, altres  a cau d’orella i altres en silenci. Tampoc és d’estranyar, si penso que estem  a punt d’encetar un nou any i entrem de ple en aquell impas en què molts aprofitem per fer balanç de la nostra vida més recent i ens deixem arrosegar per nous propòsits i pels de sempre.

Sigui com sigui, crec en la força del desig. D’aquell que mou el món quan ens deixem emportar per l’atracció més física cap a algú, però també, i cada vegada més, per aquell desig que no és més que el primer símptoma de la voluntat que ens mou a fer coses noves, a  fer-les d’una altra manera o, simplement, a deixar de fer-les.
És època de desitjos, perquè també quan les coses no van tant bé com volíem o esperàvem, intentem, amb desitjos, superar la fustració o la desesperança. Potser per això els que tinc més a prop m’han sentit parlar-ne.
Hi ha qui m’ha aconsellat que mai formuli un desig començant per “no” (es veu que s’han de formular en positiu, com els eslògans publicitaris) per què sigui més efectiu. Hi ha qui ha compartit amb mi els seus.
I fins tot el Pare Noel, que tot ho veu i tot ho sap (i si no algú com el S., sempre atent, li xiva), m’ha regalat “El libro de los deseos”, un compendi tendre, alegre, còmic i sincer d’algú que un dia va tenir el desig d’escriure i publicar els seus desitjos.

D’aqui a final d’any, el meu desig és continuar respirant, com diu la cançó. I així, amb una respiració més pausada, acabar de formular els meus desitjos pel nou any.