El primer va ser ja fa uns quants anys, un dia fred de novembre. I encara, després d’algun temps continuo suspirant.

Suspiro d’alegria, de felicitat, de tendresa, de complicitat, però també de cansanci, d’avorriment, d’anyorança i de  tristor. Quan m’enfado, mai suspiro, el que em surt és un bufec, a vegades sord e imperceptible acústicament, a vegades contundent, escandalós i molt, molt relaxant…

Vull recollir en aquest blog tots aquests suspirs, per tenir la seguretat que no passaran a l’oblit  (el meu) totes aquelles experiències, sentiments o reflexions que me’ls provoquen.