No hacen falta alas. Silvio Rodríguez

El . i apart sempre m’ha semblat una de les figures més contundents i reveladores del món de l’escriptura, de la literatura i en conseqüència també de la nostra vida.  No crida tant com  l’!¡, ni qüestiona com l’¿?, ni ens deixa amb el dubte com els … Posem . i apart quan escribim, però també en el nostre dia a dia. Un . i apart és conclussió de molts . i seguits. I malgrat no tenir la contundència i transcendència del . i final, sempre ens evoca aquella sensació de que tot s’acaba o que al menys no continua de la mateixa manera. Anuncia un nou tema, un nou punt de vista, una nova intenció, un nou desig. A vegades no sabem posar . i apart i escribim i vivim en un continu que necessita pauses per continuar, per respirar, per crèixer.
Aquí un  . i apart perquè aquesta és setmana de . i aparts per a molts, començant per a mí.
. i apart ara per escoltar a Silvio (oi Sputnik?)… versionant-se  a ell mateix en una una de les peces, per a mí, més entranyables…