He vist moltes fugides darrerament. Fugir sempre és dolorós, malgrat moltes vegades, sigui la única solució. La fugida mai és un moment. Fugim en un moment donat que no és més que el darrer moment de tot un camí que moltes vegades comença molt i molt de temps abans.

Potser fugir és de covards però hi ha molts valents i sobre tot valentes que viuen sense fugir en els cementiris o en la seva propia pressó de solitud, de por, de tristor…
La no felicitat (existeix la infelicitat?) és la causa de totes les fugides i són moltes les que, il·luminades, fugen… La fugida sempre té un camí de tornada, però poques vegades al mateix punt de  sortida…

Recordo com em va impactar fa uns anys el llibre “Ibamos a ser reinas” de  Nuria Varela. Cara a cara amb les històries d’aquelles dones que van decidir fugir i que des del seu amagatall (a les cases d’acollida) intentàven reconstruir la seva vida amb peces de gelatina… Poc després, la història de Pilar a Te doy mis ojos d’Íciar Bollain,  ens tornava  a colocar en el abisme d’una realitat més propera a nosaltres del que pensem…
Sentir d’algú proper les paraules i les reflexions contingudes en els llibres i les pel·lícules posa la pell de gallina, perquè deixen de formar part de la nostra realitat-ficció per passar a formar part del nostre món real.