Els suspirs més amargs i desconsolats són sempre els que ens provoca la mort de les persones que estimem. Són suspirs que saben a ràbia, a indignació, a impotencia, a por, a solitud, a tristor, a buit…
Imagino que més encara si és la de la persona que ens ha donat la vida. Ànims A.

 Samuel Barber – Adagio for Strings

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixies,
de persistir quan res no ens és propici:
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suament declina;
tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol