suspirs

M’havia proposat mantenir el llistó de l’optimisme molt alt al blog. Però a vegades la realitat no et deixa cumplir les promeses.
Sento a les notícies un comentari en boca d’un enviat especial a Porto Príncep. Diu
que es sorprén de la tranquilitat amb que la gent (la que ha pogut sobreviure, es clar) al carrer, sense res més que por, resignació i quatre coses arreplegades, es pren la situació, amb una tranquilitat inimaginable si el terratrèmol hagués causat el mateix mal a casa nostra. Reflexiona el periodista que possiblement això és així precissament perquè és gent acostumada a  viure en els límits de tot… de tot el dolent, entenc.

Fa temps que vaig deixar de creure en el “pare creador”, després de molts anys de fer-ho. I ara, des que vaig ser mare i tinc l’experiència de ser-ho, cada vegada hi crec menys. Un pare vol el millor per als seus fills. Aplica càstic, si, però com a mesura de correcció per comportaments no adequats. Intenta que tots els seus fills puguin menjar, que no n’hi hagi baralles entre ells i a més sempre intenta protegir-los dels mals externs. No cal doncs que us plantegi les preguntes que jo i molts de vosaltres ja ens hem fet mil i una vegades quan assistim a desgràcies com les d’Haití.

Potser algun dia, espero que llunyà, em trobaré amb el pare creador, si existeix, clar. Aleshores, m’agradaria trobar-me’l. I ja amb la vida eterna per davant, m’agradaria conversar de mare a pare i fer-li algunes preguntes, que ara, i que fins no arribi aquest moment, per mi no tenen resposta raonable.

Pensar que podem arribar a tot i sense temps afegit és estressant.
Voler fer-ho tot i, a més  bé és estressant.
No respectar els “tempos” de la vida  és estressant.
Obligar als altres a seguir el nostre “no ritme”, es estressant (i egoista).
Tenir 41 anys a l’esquena i no haver aprés a prioritzar i decidir l’ordre de les coses és estressant.
No controlar i preveure el temps per a cada cosa, després d’haver-les fet mil i una vegades, és estressant ( i d’inútils).
Per això:
em proposo, de manera voluntària i lliure, començar, a partir del nou any, a administrar millor el meu temps, a posar les coses en el seu ordre i a dedicar-lis el temps que es mereixen o que jo decideixo que es mereixen.
Si, ara mateix hauria d’estar fent altres coses. Però he fet la prova de canviar l’ordre d’allò que “devia fer” per allò que “volia fer” i la veritat és que no està resultant gens estressant, tot al contrari. Segurament perque ara, amb aquesta música de fons, la casa de migdiada i les llumetes de l’arbre acaronant-me ara si, ara no, el més sensat era invertir les prioritats i el “meu” temps en escriure això. (i ho he fet abans de començar l’any!!!!).

clica a l'escena

Sessió doble de la gran “El mago de oz” amb només 22 hores de diferència. Impossible no pensar-hi sobre els desitjos i el sentit comú.
Us refrescaré la memòria: l’espantaocells somia amb un cervell; l’home de llautó amb un cor; el gran lleó amb tenir valor i la Dorita no pensa més que en tornar a casa.
El mag, no ho és de mag, però des del més clar sentit comú els hi concedeix els seus desitjos. L’escena és memorable i digna dels millors tractats de psicologia moderna.
Només considerem intel·ligents a aquells que tenen un títol?, doncs així l’espantaocells només necessita un diploma doctor honoris causa que acrediti la seva intel·ligència (malgrat al seu cap només continua havent-hi palla); pensem que només tenen valor aquells que són arriscats i no donem valor als que són prudents?, doncs així el lleó l’únic que neccessita és una mostra pública del seu valor: una medalla (malgrat continuarà sentint la por); pensem que el cor és més gran quant més podem estimar i no quant més ens estimen?, doncs així el que necessita l’home de llauto és una mostra d’afecte (malgrat el seu cos de llautó continui buit)… i per últim, el més intel·ligent, prudent i bondadós que pot fer la Dorita és tornar a casa seva, i per fer-ho només cal que ella se n’adoni que ho vol fer…

En fi… dies de Nadal, sessions dobles dels grans clàssics i sentit comú….molt sentit comú.
El mateix que espero cultivar aquest 2010!!!!!