suspirs

Molts dels que em coneixeu bé m’heu sentit dir repetidament en els darrers anys allò de què ja he estat prou bona nena en aquesta primera meitat de la meva vida (espero, suposo que com tots, viure mínim fins els 80) i que a partir d’ara m’esforçaré per ser una miqueta més dolenta.
Les raons d’aquest canvi d’actitud són bàsicament dues: la primera, és que intueixo que ser dolenta és una mica més divertit i menys castrador que ser bona, i la segona que, vist el pati com va, el cel (a on van els bons) serà molt avorrit i ja que m’hauré d’estar una bona temporada (una eternitat, crec) més val que la cosa em resulti agradable i estimulant i que pugui conèixer gent nova (en realitat, gent dolenta) que no he tingut l’ocasió de conèixer en aquesta vida actual.

Ahir però, la cosa va tornar a canviar. Torno a pensar que el millor propòsit que puc fer per a l’altra meitat de la meva vida és continuar sent bona nena. I tot perquè vaig confirmar que està previst que “ell” vagi al cel (no de moment, clar, però acabarà anant-hi) i si és així, no trobo millor lloc per passar-me la vida eterna que a prop seu.
Ho sento per tots els dolents i dolentes a qui no podré conèixer ni en aquesta ni en la següent vida. Sempre teniu l’opció de com jo, decidir ser, a partir d’ara, bons nens i nenes.

Descobriu el perquè de tot plegat aquí.

Hola Encar ¿cómo vamos? yo aquí recluida, en el trabajo…¿dónde están los curas? Esas personas que tanto ayudaban a la gente cuando necesitaban hablar con alguien?…tan solos estamos,  que necesitan venir al reumatólogo a explicarnos todas las miserias?. O será, que yo tengo cara de monja?. Mas me hubiera gustado ser sacerdotisa en la época faraónica. Un palo me tendrian que haber dado el día que dije que quería ser médico…¿estaré a tiempo de convertirme en mujer consorte de un rico, guapo, joven y atento?…En fin un día de mierda…y encima no siento que haya sido útil…
Sus
(missatge rebut 30/09/09)

Estimada  Sus,
som molts els que entenem el teu ànim i compartim els teus desitjos (sobre tot pel que fa a lo del “mujer consorte del rico, guapo y atento”, el mio, solo es guapo y atento, como el tuyo), però t’he de rectificar en algunas afirmacions:
1.- Posada a canviar totalment de vida… perquè una sacerdotisa de la època dels faraons?. Guapes ho eren, poder en tenien, però bàsicament es dedicaven a fer de servei de netja dels temples, que, tenint en compte les dimensions de l’arquitectura egipcia, no devia ser feina de “coser y cantar”. A més, la seva vida no devia ser tant maravellosa i feliç com te l’imagines, quan a la mòmia de la pobre Henuttawy, una de les més famoses sacerdotises del temple de Amón a Tebas, durant el regnat de Pseusennes I (1000 a. C.), es van trobar restes de tabac i cocaïna. La mòmia d’Eso Iris, una altra de les conegudes, no feia més d’1,48 d’alçada i va morir als 25 anys, promig habitual de vida per a l’època, sense mencionar que aquestes dones, per la seva feina, havien d’estar contínuament depilades (a aquesta només li van trobar 10 pestanyes a l’ull dret).

2. També t’equivoques pel que fa a l’encert en l’elecció de la teva professió, una de les que jo més  admiro, precisament pel seu servei. Ens podem imaginar el món sense la medicina? i sense els metges?.

3. Estic convençuda que avui, escoltant els teus pacients explicant-te símptomes i altres mals de l’ànima i del cor, no propis de la teva especialitat, has fet per ells molt més que altres companys teus dedicats a fer només diagnòstics…
En fin, que al menys, espero haver-te demostrat que sí que has estat útil. Al menys a mi m’has fet pensar una estona, i això sempre és positiu i.. útil.

Un petó.

M’agrada la lectura. Ho saben a casa. Fins i tot els més petits. Sempre em veuen amb llibres, revistes o diaris a les mans. Per això quan ells ho fan (ens deu passar a la majoria de pares i mares) sentim una mena de comfort espiritual provocat per la confirmació de que són nens, si més no, curiosos. No sempre els fills fan el mateix que els seus pares, (gràcies a Déu) com assegurava aquest anunci per al foment de la lectura, però el que també sembla confirmat és que encara és més estrany que ho facin si no ho veuen.

Deu ser per això que, de sobte, m’han sortit uns blogueros prematurs que han entés que si parlen del que més els hi agrada i ho fan des de l’ordinador, s’ho poden acabar passant molt bé. No cal dir que a mi, com a mare i bloguera,  m’ha encantat la idea i que els animo a continuar, respectant els seus ritmes, ja que si més no, agafaran també el gust per l’escriptura (tant perdut entre els menuts), i per l’ortografia (la gran desconeguda!). No us perdeu el seu blog (encara que no us agradi el bàsquet tant com a ells)

«Baila, baila, Zarité, porque esclavo que baila es libre… mientras baila»,
me decía. Yo he bailado siempre.

Anit em vaig anar a dormir amb pensaments al voltant d’aquesta frase extreta del llibre La isla bajo el Mar, la darrera novel·la d’Isabel Allende que ahir arribaba a mi, desitjada i embolicada com un regal inesperat (quin gust sentir que tens al costat algú que sap el que t’agradaria en cada moment, sense haver de demanar-ho).
Pensava que el ball és aquí una metàfora del sentiment, de la vida , que mentre sents i vius ets lliure i que hi ha gent, que admiro, que sempre se sentirà lliure… El ball és l’alegoria de l’alegria, de l’optimisme, de les ganes d’aprofitar al màxim tot el que la vida ens brinda…
Els pensaments positius abans de dormir sempre garanteixen un endemà positiu. Proveu-ho!