Reines empressonades

Me fui. Bebe

He vist moltes fugides darrerament. Fugir sempre és dolorós, malgrat moltes vegades, sigui la única solució. La fugida mai és un moment. Fugim en un moment donat que no és més que el darrer moment de tot un camí que moltes vegades comença molt i molt de temps abans.

Potser fugir és de covards però hi ha molts valents i sobre tot valentes que viuen sense fugir en els cementiris o en la seva propia pressó de solitud, de por, de tristor…
La no felicitat (existeix la infelicitat?) és la causa de totes les fugides i són moltes les que, il·luminades, fugen… La fugida sempre té un camí de tornada, però poques vegades al mateix punt de  sortida…

Recordo com em va impactar fa uns anys el llibre “Ibamos a ser reinas” de  Nuria Varela. Cara a cara amb les històries d’aquelles dones que van decidir fugir i que des del seu amagatall (a les cases d’acollida) intentàven reconstruir la seva vida amb peces de gelatina… Poc després, la història de Pilar a Te doy mis ojos d’Íciar Bollain,  ens tornava  a colocar en el abisme d’una realitat més propera a nosaltres del que pensem…
Sentir d’algú proper les paraules i les reflexions contingudes en els llibres i les pel·lícules posa la pell de gallina, perquè deixen de formar part de la nostra realitat-ficció per passar a formar part del nostre món real.

El 9, de nou

Potser ha estat la tempesta, aquesta tempesta d’estiu que ens ha sorprés a molts i ens ha fet sortir per uns moments de la nostra particular “hivernació” estiuenca. El fet és que aquesta excedència bloguera, que en un principi vaig anunciar per cinc dies, s’ha allargat més del previst  per res en concret. O potser si… com totes les relacions, la meva amb aquestes pàgines necessita moments d’allunyament… Els ritmes vitals canvien tant a l’estiu a casa que els tempos meus i d’aquestes pàgines no acaben de trobar els racons oportuns… Però avui, com deia, potser ha estat la tempesta i escoltar amb un café la veu de la Nora, que hem tornat a coincidir en temps, espai i ànima aquestes pàgines i jo…. el 9, de nou.

Those sweet words. Nora Jones.

On???

5 dies lluny dels meus dies.
On??
En aquest lloc per exemple, per poc que existeixi:

...

On trobi forces per nedar a contracorrent.
On no haver de guardar la roba, on ser valent.

On no hagi de guanyar batalles.
On l’odi se’nsmori de gana.

On tornar a creure en la gent.
On sàpiga entendre’t quan calles.

On costi el que costi parlar-ne.
On somiar no costi gens.

17, 39,

   Take Me To The Place I Love. Red Hot Chili Peppers

17, 39.
Avui, 17 de juny hauríem d’anar a sopar a aquest restaurant…. jo et diria que et conserves molt bé per fer-ne 39… i tu que jo per 40 no estic gens malament… ens regalariem les oides, que tants mimos necessiten ara… i continuaríem com si res… omplint les nostres vides de dies com aquest… de cançons com aquesta, que tant i tant ens ha acompanyat…

Felicitats i petons J.

Quartet

  See You Again. Miley Cyrus

Jo volia que la princesa es digués Candela, però no m’en vaig sortir. De mutu acord amb el seu pare vam decidir-nos per Èlia  (hèlio, el sol) i també vam encertar: darrerament és una de les persones (i en això no importa el tamany) que més llum, més clara i més directa em dona.
No és la única, també tinc la sort de tenir a prop la meva pauleta amb la que ara (ella amb només 11 anys) ja compartim converses blogueres (http://enunaltremon.blogspot.com)I encara ens falta la darrera peça del quartet: la famosa (al menys a casa meva) Miley Cirus, àlies Hanna Montana… No recordo que jo, ni amb 4 ni amb 11 anys, cantés aquestes cançons, les ballés, les escoltés al meu mp3 (clar que ni existien) ni fos fan de ningú… però els temps avancen amb acceleracions incontrolables  i amb companyes de viatge com aquestes dues “soletes” per a mi, he de confessar que avancen massa ràpid…

Estiu!!!

Summercat. Billie the vision& the dancers

21 dies abans del previst l’estiu m’ha arribat enguany un dilluns 1 de juny: primer dia de platja, els nens han vençut les  baixes temperatures de l’aigua i de les brises exteriors i s’han cabussat en unes aigües mediterrànies més semblants a les atlàntiques.
És l’ànsia per l’estiu: a uns els hi dona per cabussar-se i a altres per canviar capçaleres de blog anticipadament al calendari estacional.
Estreno la temporada d’estiu i… feliç coincidència: una marca de cervessa estrena el seu spot estiuenc i… més de lo mismo: platja mediterrània, gent alegre, molt de sol i nits molt llargues… i una música que, al menys per a mí, ja és i serà la banda sonora d’aquest estiu 2009.

Temps i silenci…

Tiempo de silencio. Cesària Evora i Pedro Guerra

En construcció

 

Corren. Gossos

Aquest és l’estat vital en què em sento des de fa temps, malgrat hi ha dies en què aquesta sensació s’accentúa.
Construir és fer, formar (alguna cosa) ajuntant-ne les parts constituents segons una ordenació, segons un pla determinat…
Faig i formo coses (i fins tot algunes personetes), ordeno, pero també desordenant començo a construir, a vegades amb un pla determinat, però moltes sobre la marxa (caràcter latino)… Construeixo cada dia un nou dia, i cada nou dia nous projectes, velles i noves relacions, fins i tot aquest blog està en construcció mentre no hi escric…
Construeixo i rehabilito, reformo i remodelo… reconstrueixo sovint el meu pensament, els meus desitjos, i sobre els meus errors…
Com poden dir que la construcció és la culpable de la crisi???

16 petons amb sabor a cirera

El 16 és el nombre natural que segueix el 15 i precedeix el 17. És un nombre compost, que té com a factors propis: 1,2,4 i 8. El 16 és el quadrat de 4, la cuarta potència de 2 i la base del sistema hexadecimal

Però avui, 14 de maig,  per a mi, el 16 és el nombre de gairebé tota una vida, condensada en 16 anys d’una relació intensa que va començar precipitada i que, amb el pas dels anys, (16)  ha trobat el seu equilibri… el seu benestar, la seva harmonia, una relació on les paraules sobren si s’entenen les mirades…

Són molts els records, però avui, en tornar la vista enrera, el primer record d’aquesta història d’atracció, amor, complicitat, humor, entesa i companyia ha estat un matí de diumenge soleiat al nostre primer pis, obrint els ulls entre els raigs de sol que entren per la finestra on ja floreixen els cirerers… olor a café … olor a cireres…i les primeres notes d’aquesta cançó…
Gràcies J.
16 petons

Con los años que nos quedan. Gloria Stefan

Floriran les roses

 Els suspirs més amargs i desconsolats són sempre els que ens provoca la mort de les persones que estimem. Són suspirs que saben a ràbia, a indignació, a impotencia, a por, a solitud, a tristor, a buit…
Imagino que més encara si és la de la persona que ens ha donat la vida. Ànims A.

 Samuel Barber – Adagio for Strings

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixies,
de persistir quan res no ens és propici:
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suament declina;
tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol